INTERVENCIÓ A SECUNDÀRIA

En una de les sessions a secundària vaig ser testimoni d’una actuació improvisada en el control d’un conflicte adolescent. En l’aula de suport hi van venir 4 alumnes , un noi de primer que només presenta un cert retard en matemàtiques però que la seva actitud el fa no avançar, una noia de 3er que té reconeguda una certa mancança intel·lectual,  un noi de 3er també amb una certa dificultat en llengua que s’agreuja per que el seu idioma nadiu és l’alemany i que no te cap interès doncs torna a Alemanya el curs següent, i una noia de 3er que va ser l’origen de la intervenció.

La noia en qüestió no l’havia vist cap dia per tant no la coneixia, i tampoc vaig poder parlar amb la pedagoga abans de començar la classe per saber mes d’aquesta noia. El problema va sorgir quan aquesta noia va fer una rebequeria  (possiblement sigui un concepte de nens petit, però és el que millor ho descriu), va començar a fer conductes disruptives, protestant en veu alta i reptant la psicopedagoga. La seva argumentació era que ella no havia d’esta allí, que no servia de res la formació que se li donava i sobre tot que la responsabilitat (de qualsevol cosa) no era seva. Això es va agreujar quan veient l’oportunitat els altres alumnes es van afegir a la protesta, defensant i recolzant a la noia, o menyspreant a la pedagoga i als continguts.

Cal dir que a pesar de posar-se la situació una mica tensa, en cap moment la pedagoga va perdre el control de la situació (al meu parer). La solució va arribar fent un acte enèrgic d’autoritat per part de la pedagoga, manant silenci de forma individual a cada alumne i el retorn a la seva tasca encomanada. Respecte a la noia que va iniciar el conflicte, li va dedicar un temps a explicar-li i raonar amb ella la necessitat de que assumís la seva part de responsabilitat  dels seus actes, reconegués la necessitat i conveniència dels estudis,i per tant lo adequat de la seva presència en aquesta aula.

En totes les sessions en que he participat he vist que l’element comú és la falta d’interès dels alumnes, afegint una sensació de obligatorietat d’assistència injustificada a l’aula de suport. Aquestos alumnes no presenten cap trastorn conductual, entenc que es tracta de nois i noies adolescents que presenten els típics conflictes d’autoritat i d’autoconcepte. En tot cas, em ve a la ment l’assignatura d’Educació Especial, quan parlàvem dels trastorns de conducta, en que una condició necessària per l’actuació és el consentiment del noi/a  a rebre ajuda (Bolea, Enric.; Burgos, Francisco.; Duch, Ramón.; Vilà, Francesc. “Mòdul Trastorns de conducta. En Intervenció psicopedagògica en els trastorns del desenvolupament”. CD- Ediuoc, 2005. a:  http://blocs.xtec.cat/tcscg/files/2008/04/trastorns__conducta-ediuoc.pdf ). El dubte que se’m planteja es saber si en aquestos casos amb adolescents es podrien tenir en consideració algunes de les estratègies indicades en el tractament dels trastorns de conducta.